Aleshores, la locomotora del món griparà o no?

Les «súper dades» d’activitat econòmica als EUA de la setmana passada sembla que han deixat els inversors una mica inquiets. I no n’hi ha per menys: nòmines pujant 517.000; atur millorant fins a la mínima expressió del 3,4% (atents: nivell més baix des del 1969! Es diu aviat); enquesta de gerents de compra (PMIs) de serveis botant literalment al gener fins a 55,2 (nivell de forta expansió), des del 49,2 de desembre.

Aquestes dades van deixar en res les pors a una recessió, però al mateix temps van aixecar les expectatives que la Fed hagi de continuar augmentant (ara amb més força) els tipus d’interès per aconseguir refredar una mica l’economia i, amb això, la inflació. Els mercats van caure. La Fed continua sent el driver del mercat.

Com moltes persones, jo també em faig avui les mateixes preguntes: l’economia USA està a punt de demostrar-nos amb tota la seva esplendor la seva enorme resistència, com si tots els xocs externs i energètics no fossin amb ella? Està en curs de continuar expandint-se vigorosament malgrat el canvi en el règim monetari? I si és així, veurem el conseqüent salt en beneficis?

Reflexions per poder respondre aquestes preguntes tan rellevants

1. El primer que us diré és fàcil d’entendre. És de savis no donar gaire rellevància a les dades d’un sol mes. Així que millor no ens precipitem en respondre afirmativament a les qüestions plantejades. Al capdavall, les xifres de nòmines (payrrolls) pateixen importants revisions a posteriori, sense esmentar que els PMI són enquestes altament volàtils.
2. Suavitzant les sèries de les dades esmentades (fent servir mitjanes mòbils de 12 mesos), observo que tant en el cas de les nòmines com en el dels PMIs d’activitat no-manufacturera, tots dos segueixen marcant una tendència a la baixa i de debilitament econòmic.
3. La hipòtesi de pèrdua de momentum i debilitament econòmic als EUA ve encara suportada per altres dades que enriqueixen la mostra, com la forta caiguda als job openings, i el fort augment en els acomiadaments.

La conclusió és irònica

Aquestes «súper dades» del divendres 3 de febrer van fer bo allò que «de vegades, Good news is bad news». Les xifres econòmiques tan positives van alimentar la idea d’una inflació persistent, i amb això, l’expectativa que la Fed apujava tipus alegrement. I el mercat va reaccionar amb caigudes de l’Equity, perdudes en els actius de deute, i pujades de l’USD.

Però què passaria si jo els digués que aquestes «bones dades de divendres» potser no siguin res més que soroll estadístic? Un miratge; tal com suggereix l’altra informació que els acompanyo? Doncs, que immediatament tornaríem a recuperar el tarannà i la disposició del mercat just abans de la publicació d’aquestes dades de divendres, marcades per una receptibilitat positiva de l’inversor cap als mercats.

Ironies de la vida. Resulta que és millor per al mercat que avui l’economia no estigui gaire forta. Senyal incontestable de com perillosa és la inflació, i quantes pors desperta.

Sigui com sigui, les dades de divendres suggereixen una evidència que l’economia va forta, ja que la Fed ja no tindrà cap impediment moral per continuar pujant els tipus (per més que la inflació segueixi baixant). Compte llavors amb l’Equity i la durada. L’USD arriba.

Si en canvi les dades de divendres resulten ser un miratge i continuéssim amb l’afebliment econòmic, aleshores, per més que la Fed anunciï la fi del cicle de pujades, els resultats empresarials acabarien recollint aquest debilitament. De manera que la conclusió és la mateixa. Compte llavors amb l’Equity i la durada. L’USD arriba.

Els estranya? No ho hauria de fer. En economia, no hi ha miracles. I si és impossible esquivar una fase, doncs és impossible.

TEXTO PROPIEDAD: https://www.elperiodic.ad/opinio/article/97473/lestrategia-evasiva-dels-deutors-en-el-segle-xxi